Avui fa un any que vam engegar aquest bloc. El primer somriure del Guillem va servir de punt de partida per començar a escriure i compartir la nostra experiència. Aquell somriure càlid ens va encoratjar a obrir una finestra per on ensenyar el dia a dia del Guillem i de la síndrome de Down que l’acompanya. Avui ja ha passat un any, i quan recordo aquells moments inicials encara se’m remouen molts sentiments i emocions. Estàvem contents, però també espantats. Vivíem amb intensitat el naixement del nostre tercer fill, però a moments ens tremolaven les cames davant la incertesa de tot el que teníem per davant. Avui les pors i incerteses encara continuen, sobretot en relació a la fràgil salut del Guillem, però en el camí ens hem fet molt forts i l’acceptació de la síndrome de Down del Guillem ara ja té uns fonaments ben sòlids. El camí no ha estat ple de roses, hem viscut moments molt difícils, ingressos hospitalaris, un ensurt on de ben poc el Guillem hi deixa la vida, amb totes les seqüeles que això ens ha deixat a nosaltres, molts nusos a l’estómac al sentir que el Guillem comença, altre cop, a tossir, eternes esperes de resultats de probes mèdiques.., però entre aquests revolts més pedregosos també hem passat per moments meravellosos al costat del nostre fill. Mirades còmplices, somriures, tendresa, pessigolles, jocs compartits, rialles, les primeres paraules, ganyotes, petons, cançons, intercanvi de gestos, balls… i no acabaria mai de descriure els mil i un moments de felicitat que vivim plegats. Pensem que estimem al Guillem tal com és, i és que sense la síndrome de Down ja no seria el Guillem. En aquest procés d’acceptació i normalització de la síndrome de Down del Guillem, el bloc hi té també molt a veure. Ens ha servit per desfogar-nos, per avançar-nos a molta gent que, potser, si no hagués llegit el bloc se li hagués fet més difícil parlar-nos del tema amb naturalitat, per compartir i sentir-nos orgullosos del Guillem i, sobretot, per rebre un munt de comentaris que ens han arribat al cor. Els vostres comentaris ens donen forces, ens aconsellen, ens fan costat i, tot i lo difícil que resulta trobar estones per escriure, ens animen a seguir-ho fent i a continuar compartint amb vosaltres la nostra història.