Aristòtil fa 2000 anys ja deia que “la felicitat és estar satisfet amb un mateix”. En el seu llibre El nen feliç, Dorothy Corkille reflexiona sobre l’autosatisfacció o autoestima dels infants com a clau de la seva felicitat. I, tal com m’acaba de dir un bon amic amb qui estava compartint aquest post pel xat, “sentir-se estimat és la primera garantia de l’autoestima”.

Qui viu amb el seu fill/a de manera que fa que aquest se senti profundament i tranquil·lament feliç de ser qui és li dóna una herència inapreciable: la força per afrontar-se a la vida i el valor necessari per arribar a ser una persona totalment humana. L’ajuda que es dóna a l’infant perquè s’agradi a si mateix és el màxim que li podem donar. És la manera més profunda de lletrejar la paraula A-M-O-R.

Però com podem fer per a que un fill/a  amb síndrome de Down estigui satisfet amb ell mateix i tingui una bona autoestima?

Com a qualsevol nen/a el més important és aquest “sentir-se estimat i respectat”, i això passa per “sentir-se acceptat” tal com és. Tal com reflexiona Jesús Florez en l’article Nuevos retos a la revista de DownCantabria, l’autoestima comença per acceptar qui som. Per les persones amb síndrome de Down això inclou acceptar que tenen síndrome de Down. No podran estar orgulloses d’elles mateixes si no accepten que el tenen. En una persona amb SD el desenvolupament d’aquest orgull comença amb l’acceptació de la família i la seva decidida disposició a parlar amb naturalitat sobre la síndrome de Down.

Un cop assolida la consciència personal el pas següent fonamental per a que hi hagi una bona acceptació és insistir en les qualitats de la persona: tens unes limitacions, però també tens molt potencial. També és important identificar i permetre el desenvolupament del seu talent o dels seus punts forts.

Amb aquest bagatge de l’acceptació real és més fàcil que l’autoestima de les persones amb SD sigui més alta i, per tant, que siguin més felices. És com aquella eruga que (amb la força de l’autoestima) s’esforça en enfilar-se per la tija d’una flor i quan arriba al capdamunt es converteix en papallona. A les persones amb SD pujar per aquesta tija els requereix molt més esforç. Però aquesta eruga, precissament perquè és feliç, persisteix en pujar la flor tot i les dificultats afegides que troba pel camí.  El premi és una sorpresa, ella en té prou pujant per la flor per veure que es veu des de dalt de tot, i sense esperar-ho s’adona que ja pot volar (gràcies Mingu) .