La Marta ha estat acompanyant el Guillem en el seu desenvolupament motriu des que era ben petit. La Marta ha estat fins ara la fisio del CDIAP i ha estat al nostre costat en tots els alts i baixos pels que hem anat passant. La Marta ha estat pacient, i molt respectuosa davant tots els dubtes que hem anat comunicant. Ai, és que no veiem clar que el Guillem se l’hagi d’asseure si no ho fa per ell mateix… Ai, és que no volem forçar el moviment… Ai, és que si no li ve de gust no cal que ho faci… Ai, respectem-li els seus moments de descans i de no voler fer res… I la Marta ens escoltava, reflexionava, donava el seu parer i ens respectava la nostra manera de fer, adaptant l’estimulació motriu a les nostres necessitats, i convertint la sessió en un espai de joc amb circuïts preparats on el Guillem hi tenia molt a dir.
La Marta ha vist com el Guillem aconseguia girar-se, arrossegar-se, posar-se de genolls, gatejar, seure i fer les primeres passes. Per mi va ser molt bonic que el Guillem decidís deixar-se anar i fer els primers passets amb ella. Va ser un regal i amb aquell gest el Guillem li estava dient: “gràcies Marta per confiar en mi”.
Marta, et desitgem molta sort en el camí que has triat, esperem que ens vinguis a veure de tant en tant, i et volem dir: “gràcies per confiar en nosaltres”.
Guillem 21
Aquest inici de curs està sent molt intens i no trobo mai el moment per escriure tot i que de ganes no me’n falten. Com vaig explicar en el darrer post, el Guillem ha començat a anar a l’escola per primer cop a la seva vida, i aquest nou esdeveniment ens ha portat dos tipus d’experiències, unes bones i unes altres de no tant.
Començo per les positives. Durant les primeres setmanes d’escola el Guillem necessitava tenir-me ben apropet i, com que l’escola m’ho va permetre (mil gràcies!), vam poder fer l’adaptació plegats i, de la maneta, vam anar descobrint els espais i racons de l’escola, les mestres, la Marta, la vetlladora, la Gemma, la mestra d’educació especial, i tots els nens i nenes del grup dels petits. Mica en mica el Guillem va anar agafant confiança i progressivament em vaig anar enretirant. Entrava content a l’escola i encara en sortia més. A casa compartia algunes cosetes, noms de companys, alguna activitat que havia fet, amb l’ajut d’imatges que ens imprimia l’escola i posava a l’agenda i, en general, vèiem que això d’anar a l’escola li estava anant de meravella. Jo afrontava la incorporació del Guillem a l’escola amb moltes pors, però ara em sento molt més tranquil•la. Veig que el Guillem pot anar fent al seu ritme i que mica en mica s’anirà vinculant més amb els seus iguals, tot i la seva timidesa i el seu tarannà tranquil. Al llarg d’aquest inici de curs hem vist al Guillem fent coses que mai abans li havien cridat l’atenció, com ara jugar amb el fang o pintar; l’hem vist ballar i cantar amb els altres nens i nenes; començar a defensar-se quan altres nens l’atabalen; seguir atentament les diferents dinàmiques; anar amunt i avall de la maneta d’algun company; assolir nous reptes a la sala de psicomotricitat; jugar atentament amb els materials montessori; conquerir el cor de les seves mestres, i moltes coses més… I tot això ha estat per nosaltres una experiència molt bonica.
Però ara ve la part negativa. El Guillem no ha parat de posar-se malalt. Laringitis, bronquitis, broncopneumònies, sobresalts nocturns , ingressos, medicacions… Un no parar. Per això, sota consell mèdic, hem decidit deixar d’anar a l’escola durant una temporadeta. El Guillem sempre ha estat molt propens a tenir complicacions respiratòries, però els darrers dos hiverns havien anat prou bé i ens havíem relaxat tant que vàrem iniciar el setembre sense la bateria de reforços naturals i homeopàtics que cada any activàvem. En fi, vam badar i el Guillem ha no ha deixat escapar gairebé cap virus dels que han anat passant per l’escola! A més, en la darrera analítica el valor de les al•lèrgies ha sortit força alterat, per això la propera setmana li faran proves més específiques, i així podrem saber si aquest nou episodi de complicacions respiratòries pot estar influenciat també per aquest factor.
No està sent fàcil, veníem d’una bona temporada, d’un estiu meravellós, i tornar a reviure els ensurts amb la salut del Guillem ens ha activat altre cop l’estat d’alarma, tornant a un dia a dia poc normalitzat i amb mil precaucions, i deixant al Guillem més fluixet a nivell motriu.
El sorprenent és que el Guillem té una ànima molt forta, i tot i haver estat dèbil i malaltó tants dies, ara està esplèndid. Cada dia que passa està més feliç, més comunicatiu, més divertit, més receptiu, més juganer i més de tot! Qualsevol diria que sóc la seva mare…
La veritat és que l’escola està sent una bonica experiència que, esperem, puguem reprendre ben aviat.
Començo a escriure aquest post des del vestíbul de l’escola on el Guillem anirà aquest any, el Vinyet de Solsona. Avui és el primer dia, jo m’he quedat a propet d’ell per anar fent l’adaptació, però ara fa una mica ha vingut el seu germà Oriol a veure’l i han marxat junts al pati. Mentrestant jo necessito posar-me a escriure.
Hem passat un bon estiu, amb molts moments especials i amb alguns canvis per al Guillem i per a tota la família. De fet, diria que ha estat un estiu amb moltes “primeres vegades”.
Per primera vegada el Guillem ha anat al casal d’estiu Juga-la on jo hi treballo i on hi van també els seus germans. Ha estat una experiència bonica. Jo he pogut començar a treballar les meves pors en relació a l’adaptació del Guillem en espais externs amb altres nens i nenes. I ell ha tingut l’oportunitat de desplegar-se en el seu anar fent i amb els seus alts i baixos. Hem viscut moments esplèndids ballant, convertint-nos en gegants, mirant contes, cantant, escoltant històries i jugant amb peces, bales i pilotes… i també altres moments de més cansament i retraïment. El Guillem té moments en que necessita replegar-se amb ell mateix, li costa defensar lo seu, potser se sent amb menys força, amb massa estímuls… i relacionar-se amb altres infants a vegades és tot un repte per a ell. El casal Juga-la és un espai de llibertat amb moltes propostes de joc on els nens i nenes flueixen i van fent segons els seus interessos. El Guillem l’ha pogut gaudir, tot i que ell ha necessitat més ajuda, més propostes concretes, més empentetes i més acompanyament per part de les educadores.
Per primera vegada hem passat unes vacances més relaxades en relació a la salut del Guillem. El fet que haguem passat alguns ensurts en aquest sentit no em feia sentir segura per a fer segons quines aventures. Però aquest any ens hem llençat i hem anat voltant tant per la platja com per la muntanya amb la furgoneta camper, sense pensar en hospitals propers, en cobertura del mòbil, o transportant el quit d’urgència que tantes vegades hem portat amunt i avall. Ha estat divertit dormir tots cinc a la furgo i fer vida a l’aire lliure tot el dia. Recordo que l’estiu passat al Guillem li costava adaptar-se als canvis i es mostrava estrany, però aquest any l’he sentit molt relaxat… jugant amb els seus germans i amics, fent excursions amb les bicis, recorrent tots els parcs i tobogans, deixant-se anar caminant recorreguts més llargs, descobrint nous indrets i gaudint de les vacancetes tots plegats, tot i que la sorra i el mar no l’apassionen!
Moltes primeres vegades que mica en mica van arribant. Primeres vegades desitjades i celebrades, nous reptes que poc a poc va assolint. Per primera vegada s’ha posat a córrer, ha intentat de fer un salt, ha pujat escales tot sol, s’ha quedat penjat sostingut pels seus braços en la barra superior d’un tobogan, ha fet una tombarella en un llit elàstic, juga a lluites amb el seu germà, ha dit dues paraules seguides, i tres i, fins i tot, avui n’ha dit quatre (ime pa ape gugur: primer pà desprès iogurt!), ha fet pipi i caca al lavabo… Per primera vegada ha anat solet amb els seus germans a passar la tarda a casa del tiet Miquel, ha ballat amb els seus germans i amics a la plaça de bous per la festa major, ha cantat tot sol una cançó… Cada dia hi ha alguna petita primera vegada, i això ens fa molt feliços.
I per primera vegada aquí estem, a l’escola. Torno a escriure des del vestíbul, el Guillem s’ha quedat a dins l’espai de llum i ombres jugant amb la Mercè. Estem fent l’adaptació a poc a poc, jo em quedo amb ell i des de fa tres dies ha començat a quedar-se alguna estoneta solet mentre jo l’espero aquí a l’espai reservat per a les famílies. És un procés que sento que hem de viure, però no és fàcil ni per a mi ni per al Guillem. Portem quatre anys plegats, amb les nostres rutines diàries, anant amunt i avall junts, jugant, passejant, fent les cosetes de casa… amb un vincle molt fort, i ara això de separar-nos costa una miqueta. Però tot arriba, el Guillem es va fent gran i crec que tant a ell com a mi ens anirà bé tenir espais propis amb noves oportunitats.
Quan arribem a l’escola al Guillem li agrada acompanyar a la Jana i a l’Oriol a l’edifici dels grans, i allà s’hi quedaria. Els hi fa mil petons de comiat i finalment l’he d’agafar per anar cap a l’espai dels petits. Entrem a la classe plegats, és un grup nombrós i els primers dies l’energia està sent forta, per això encara trobo més necessari poder acompanyar-lo fins que no estableixi vincle amb les mestres. Llegim contes, juguem amb peces, mirem fotos, cantem… mentre es va fent una rotllana de nens i nenes cada cop més gran al nostre voltant. Així comença a interactuar, a sentir-se més relaxat fins que decideix desplaçar-se pels diferents espais. Quan hi ha alguna mestra disponible que li pot oferir bracets i estar amb ell li explico que marxo una estoneta i que aviat tornaré. Els dos dies que ho hem intentat ha anat força bé. Hi ha dies que té una estoneta de suport d’una vetlladora, la Marta, i un altre dia que té el suport d’una persona de la USEE. Les tisores han passat de ple aquest any per l’educació especial i la retallada en hores de vetlladora que estaven previstes per al Guillem ha estat considerable. Però aquest és un gran tema que mereix un post de denúncia a part. L’acabo d’anar a espiar al pati, i estava amb la Glòria, una de les mestres, assegut amb un grupet de nens fent rotllana a terra. L’he vist content. Bé, poquet a poquet… Estic molt agraïda a l’escola per permetre que pugui acompanyar al Guillem en la seva adaptació i alhora estic molt indignada per les retallades que us he comentat: una classe de 26 infants, amb diversos nens amb necessitats afegides, i 25 hores de vetlladora a repartir per tots els nens que ho necessiten de tota l’escola. Vergonyós!
Tot va arribant. Els dies en què els ànims estan baixos sento que no avancem, o que és molt lent, però miro enrere i m’adono que el Guillem s’ha fet gran, ha deixat de ser un bebè i ha après un munt de coses noves. Ara ja tinc ganes que arribi la primera vegada en què el Guillem es quedi content tot el dia a l’escola!
Deixo 
algunes imatges de l’estiu:
Comentaris recents