Ahir va fer 6 anys que va néixer el Guillem. Com passa el temps… Aquell mini-nadó que no arribava ni als 2 quilos s’ha convertit ja en un nen. Semblava que tindríem un bebè tota la vida, però no, el Guillem està gran. Com que és baixet i el seu desenvolupament mental correspon a una edat inferior a vegades això ens fa tractar-lo com a un nen petit, però ahir em va deixar clar que ja s’ha fet gran i que a veure si els adults ens espavilem per a tractar-lo com a tal. Això la seva mestra, l’Olga, ho té molt clar. Aquests dies a la classe del Guillem els nens i nenes tenen un petit-gran debat, com que saben que el Guillem fa 6 anys es pregunten com pot ser que sigui el més gran de la classe (fa P5 i per edat li correspondria fer 1r) i que alhora sigui el més “petit”, el veuen petit. Diuen “ja té tota una mà i un dit, però és petit!”. A la rotllana del matí es col·loquen per ordre d’edat i l’Olga sempre remarca que el Guillem és el més gran, és el que va néixer abans i, per tant, seguint l’ordre sistèmic, ell va primer. A partir d’aquí cadascú té la seva alçada, les seves capacitats i les seves dificultats. Això és el que ens fa diferents, i està molt bé!

Doncs tornant al dia del seu aniversari… ahir va ser un gran dia! Diumenge ja vam celebrar-ho amb tota la família, el Guillem va bufar espelmes i va obrir els primers regals, estava tan content… Però ahir, més que content, estava esplèndid! Va arribar a l’escola, va voler portar un nino que té d’un mico que parla, i al seure a la rotllana de benvinguda va explicar que el mico també feia 6 anys… O sigui que ja veus tota la classe cantant felicitats al Guillem i al mico. Durant tot el dia va tenir un paper protagonista a l’escola i, al sortir, vam fer una petita festa d’aniversari al parc del costat. Era la primera celebració que el Guillem feia amb els seus amics del cole i va ser molt divertit. Vam menjar coca i xocolata i, un cop els nens ja li havien donat els regals i dibuixos que havien fet per ell, va i deixa anar.. “vull més” “vull més”!

M’encanta veure’l jugant amb els altres nens. El Guillem és molt sociable amb els adults i amb els nens més grans, però amb els seus iguals li costa una mica més. Els té molt en compte, els observa, parla d’ells, però a l’hora de jugar amb ells necessita que algun adult l’acompanyi. M’imagino que hi ha la dificultat de la parla. El Guillem s’ha deixat anar a parlar, però costa bastant entendre’l. A més, tot i que fa joc simbòlic, potser no és tan elaborat com el dels altres nens i això tampoc ajuda a poder jugar de forma autònoma amb ells. Però ahir el Guillem ens va demostrar que els seus iguals són molt importants per a ell. Encara al llit, a punt per dormir, seguia repetint el nom de tots els nens que havien vingut a la festa i els regals que li havien fet. I repetia: “content”, “content”…

En el darrer any trobo que el Guillem ha fet un canvi molt important, està més expansiu, més “suelto”, fins i tot, més “trapella” i, sobretot, està feliç com un anís. Va traient caràcter i sap molt bé què vol i què no vol, amb les conseqüents enrabiades quan no aconsegueix el que vol. Jo ja tenia ganes que fes “marranades…”, pròpies de l’edat i molt sanes. A més, hem de posar a prova la paciència de tots, ja que a vegades en cal molta… sobretot quan hem de canviar d’escenari, anar d’un lloc a un altre i ell no vol. Però així ens recorda a tots que no té gaire sentit anar sempre amb presses. Hauríem de seguir tots el seu ritme més lent i potser seríem més feliços.