El Cros escolar que es va celebrar ahir a Cardona va acabar sent per mi un esdeveniment molt emocionant. Vaig baixar al camp a mig matí amb l’Oriol i la Jana, l’Oriol tenia clar que volia participar però la Jana no les tenia totes, ja que això de córrer no és el seu fort. Finalment la Jana es va engrescar i els dos van fer la cursa. L’Helena, la meva germana, i jo, també vam fer la nostra cursa particular, ja que tant l’Oriol com la Jana anaven a les darreres posicions i nosaltres els seguíem per tot el recorregut animant-los al màxim.

Al cap d’una estona l’Elies va arribar amb el Guillem i la meva sorpresa va ser quan va dir que sí que volia participar a la cursa. O sigui que el vaig anar a apuntar i li vaig explicar què s’havia de fer. Amb l’Helena li vam fer una ratlla al terra, vam simular el tret de sortida i va començar a córrer sense aturador, vaig haver d’anar-lo a buscar i explicar-li que només era una prova. El que estava clar és que estava preparadíssim per participar en el seu primer Cros.

Quan va arribar l’hora de la veritat es va posar a la línia de sortida amb tots els altres nens (vaig fer trampa i el vaig apuntar amb els nens més petits que ell ;) ), i amb el seu inconfusible estil (no fa massa que ha començat a córrer i a fer salts) es va posar a córrer darrera tots els altres. Quan semblava que baixava el ritme el “Curu”, el Joan Coromines organitzador de la cursa, el va acompanyar un tros donant-li la maneta i, en el darrer tram de la volta al camp el Guillem va poder arribar tot sol fins a la meta, amb un somriure a la cara que no tenia preu. De fet, no en va tenir prou i encara volia fer una segona volta…

Va ser molt divertit, una mostra sincera de que l’important és participar i passar-ho bé. La resta del dia va voler anar corrent a tot arreu, i quan acabava demanava el “colancolan”, és a dir, tornava a reivindicar el cacaolat que molt merescudament l’hi havien donat en acabar el cros.

M’agrada molt que el Guillem participi dels actes com tots els altres nens, està clar que té les seves dificultats afegides però, per ara, ell ho viu molt tranquil·lament, i nosaltres també!