Des de fa unes setmanes notem que el Guillem està molt més actiu i enèrgic. Fins al moment el Guillem s’ha mostrat com un nen molt tranquil, amb una energia variable, amb moments eufòrics i també llargs moments de recuperació, amb estones molt sociable i altres moments de desconnexió… El desenvolupament motriu ha estat sempre el seu gran repte. Va començar a caminar als 3 anys, té una important hipotonia muscular i laxitud articular, que fa que de seguida es cansi i necessiti estar assegut o estirat jugant de forma relaxada. En aquest darrer any ha assolit petits-grans reptes com ara pujar i baixar escales agafat de la barana, començar a fer petits salts, intentar córrer, caminar trossets més llargs (ja gairebé no agafem el cotxet!, però aviat demana: “mama co”, volent dir: “a coll si us plau”), o grimpar sol per tot arreu.

Però va ser ahir quan em vaig adonar que el canvi que està fent el Guillem està sent impressionant. Vam anar al Campi qui jugui, el saló de la infància de Manresa i, mentre l’observava vaig estar fent memòria de com, any rere any, el Guillem havia estat en aquest espai. No es va deixar ni un sol racó per explorar. A la zona de “chiquipark” amb boles i recorreguts va fer el circuït tot sol un munt de cops. Fins i tot vaig haver de dir-li a una monitora que no l’agafés, que ell amb més temps ho podia fer tot sol… Va gaudir com mai els inflables, davant altres nens més grans que saltaven fort, enlloc de voler retirar-se com fins ara acostumava a fer, els imitava i intentava fer el bèstia com ells. Va pujar a la nòria una pila de vegades, un lloc on els altres anys quan ho havia intentat plorava i li feia por. Va ser el rei de la pista de ball, imitant els moviments de l’animador i movent la cintura com només sap fer ell. Va jugar a tot, amb molta capacitat per triar, observant el seu voltant, compartint amb altres infants i deixant-se anar amb els seus germans. I és que, de fet, així és com està darrerament, jugant moltíssim amb l’Oriol i la Jana, movent-se molt més i mostrant-se amb més iniciativa i ganes de fer coses.
Recordo perfectament el primer any que vam anar al Campi amb el Guillem. Tenia dos mesets i mig, acompanyàvem a l’Oriol i a la Jana, jo encara estava en l’estat de xoc inicial i, mentre li donava el pit i observava al meu voltant, se m’escapaven les llàgrimes pensant que el Guillem mai podria fer com tots aquells altres nens i nenes que veia jugant i divertint-se. Ahir, quatre anys després, em van venir aquests pensaments al cap, i també se’m van escapar les llàgrimes, però aquest cop de veure al Guillem jugant i divertint-se igual que ho feien la resta de nens i nenes.