Just després de compartir al bloc que portàvem molt bona temporada en relació a la salut del Guillem, com si cridés el mal temps, va venir un nou ensurt. Va ser la matinada de dimecres, de sobte va començar a tossir amb el soroll típic de les laringitis i, com que va començar de forma tan sobtada i forta, varem sortir corrents cap a l’hospital de Manresa. Amb l’aire fred que va respirar durant el viatge va semblar que minvava l’atac i ens varem quedar a fora l’hospital, amb l’esperança que potser no caldria ni entrar, com ha passat altres vegades. Però en poca estona tot es va girar, va començar a tenir molta dificultat respiratòria i, ràpidament, vam entrar a urgències. Va arribar força apurat, ja no entrava gens d’aire als pulmons ja que la laringe estava tancada, i després de 3 hores provant diferents medicacions i nebulitzacions va respondre i es va començar a recuperar. Al matí varem tornar a casa, però l’endemà a la nit va tenir una nova recaiguda i altre cop a córrer…

Ara el Guillem ja està bé, però a nosaltres ens ha deixat una mica tocats. Portàvem una bona temporada, havíem començat a fer vida normal, a fer alguna escapadeta nocturna amb l’Elies, a dormir tranquils, fins i tot havia començat a engreixar-me! i ara tornem enrere, no podem encara baixar l’alarma…

A més, l’endemà de l’ensurt, ens va arribar una notícia punyent. El Pep, un nadó de 6 mesos amb síndrome de Down, no va recuperar-se d’una operació de cor i va morir. Des del grup de famílies amb fills amb SD al qual pertanyem, varem anar seguint tot aquest procés, en contacte amb la família, i tot plegat va ser un cop molt dur.

He deixat que sortís tota la ràbia i la tristor, i ara torno a sentir-me millor, però aquests darrers dies han estat tristos.