El dissabte l’Oriol va fer 5 anys. Vam passar un dia molt bonic, primer celebrant-ho a casa, després amb un dinar familiar i, a la tarda, una festeta amb els amics. Durant tot el dia el Guillem va estar força bé, amb els seus moments més i menys actius, però sense tenir cap símptoma del que passaria aquella nit. De fet, la festa es va allargar i, com que feia tan bon temps, ens vam quedar a la barraca fins que es va fer de nit, ja que els més grans jugaven molt a gust i el Guillem estava amb ganes de ballar en el seu moment àlgid del dia, que sol ser al capvespre. Vam marxar cap a casa, vam acompanyar els nens a dormir, i al voltant de la una de la matinada vaig sentir al Guillem plorar. Vaig córrer cap a l’habitació i el vaig trobar molt nerviós, s’ofegava, i cada cop que respirava se sentia un soroll metàl•lic molt fort. Ens vam atabalar molt, li vam donar l’estilsona i vaig trucar a l’ambulància, demanant que si us plau vingués ràpidament una ambulància medicalitzada. Jo tenia el record d’aquella laringitis que va passar als 10 mesos, durant el trajecte en ambulància de Cardona a Manresa gairebé va perdre les constants vitals i va arribar a l’hospital apuradíssim, i no volia que això tornés a passar. Doncs al cap de deu minuts, va aparèixer una ambulància, però sense metge. Jo em vaig atabalar molt, però no quedava una altra que córrer cap a Manresa com abans millor. El viatge es va fer llarguíssim, el Guillem plorava desbordat i, entre sanglot i sanglot, intentava inspirar aire, però s’ofegava i això encara el feia posar més nerviós. Com un bucle, ja que com més nerviós es posava més li dificultava la respiració. Vam arribar a l’hospital en millors condicions que l’altra vegada, tot i que saturava baixet i estava esgotat de no poder respirar bé. Li van fer les primeres nebulitzacions i semblava que, mica en mica, s’anava recuperant, relaxant i, finalment l’ofec va anar marxant fins que es va quedar adormidet. Quan ja pensàvem que estava tot superat, va tornar a empitjorar, i li van caldre unes quantes dosis d’adrenalina més. Vam estar tota la nit patint, sobre les cinc de la matinada va aconseguir adormir-se, però es mantenia l’estridor en la respiració i havíem d’esperar a veure com evolucionava. En aquell moment ja se li havia donat el màxim del tractament i l’important era que descansés. Quan es va fer de dia es va despertar més recuperat, ja no tenia tanta dificultat respiratòria i el risc havia passat. Aleshores van descartar enviar-nos a Barcelona i ens van pujar a planta, on encara estem.
Ara ja està millor, fa una estona li han tret l’oxigen per veure què tal reacciona, i em sembla que aviat ens enviaran cap a casa. Això de l’hospital és molt pesat. Estem cansats, avorrits i amb ganes de marxar i veure a la Jana i l’Oriol, però l’important és que finalment la laringitis no es va complicar més i no va caldre intubar com en l’altra ocasió.
Espero que no es torni a repetir mai més, però és que aquesta laringitis va venir sense avisar. Ara que estàvem més confiats amb el tema de les bronquitis, que ja anàvem a tot arreu i no patíem tant pels contagis i per les temperatures, aquest episodi suposarà un pas endarrera, però és que no hi podem fer res. El Guillem és propens a tenir problemes respiratoris, a més, els seus conductes són més estrets i, per tant, s’obstrueixen abans. O sigui, que haurem de conviure amb això i esperar que es vagi fent més gran i tot aquest tema vagi millorant com, de fet, ja està passant. Ara a recuperar-nos de l’ensurt i a disfrutar de la primavera!

Aquest és un video del Guillem fa una estoneta pels passadissos de l’hospital amb una “bicicleta” que li hem regalat…