Fa uns mesos vaig començar una recerca en diferents escoles i projectes educatius que funcionen en base a la pedagogia activa per tal de recollir i conèixer les experiències que han tingut amb nens i nenes amb síndrome de Down. És un tema que m’apassiona i en el qual hi vull aprofundir ja que estic convençuda que són el millor entorn per possibilitar que els infants desenvolupin al màxim les seves potencialitats de forma respectuosa, i molt especialment els que tenen alguna discapacitat.

La pedagogia activa i viva concep que l’educació s’ha de basar en la participació activa dels infants i en el respecte cap els seus processos de vida. El procés ensenyament-aprenentatge es planteja a partir de les necessitats i interessos de l’alumne, i el mestre es converteix en un acompanyant que a partir de l’observació directa i contínua dels infants permet que tots els espais de l’escola estiguin ben preparats perquè l’aprenentatge es generi. Atenció individualitzada, acompanyament emocional, consideració de les intel·ligències múltiples, educació no dirigida, experimentació, respecte als diferents ritmes i voluntats, possibilitat de moure’s i ser creatiu, ambients lliures, límits respectuosos, no accelerar els aprenentatges, foment de l’autonomia i l’autoregulació dels propis processos dels infants… són algunes de les peculiaritats d’aquesta pedagogia. Si us ve de gust aprofundir-hi us recomano que feu una ullada als diferents articles d’aquests blocs: http://cafepedagogic.com/, http://educacionalternativa.edublogs.org/articulos/comparacion-formas-aprendizaje/

O que mireu aquesta gran pel·lícula-documental: http://www.youtube.com/watch?v=-1Y9OqSJKCc

Des d’un inici, el meu procés personal com a mare ha estat força convuls. Des de la inexperiència absoluta alguna cosa se’m removia al rebre els consells típics de la gent, a l’escoltar al pediatra, o simplement a l’observar moltes relacions entre pares i fills. Frases com “si l’agafes es malacostumarà”, “t’està prenent el pèl”, “deixa’l plorar a la nit”, o imatges de pares i mares amenaçant, castigant, o no confiant en els seus fills, em despertaven rebuig, i així mica en mica he anat convencent-me que hi ha d’haver una altra manera de viure i créixer amb els nostres fills.

Llegint, rellegint, coneixent gent i projectes educatius alternatius molt interessants he anat aprenent que la criança es pot fer des d’un altre lloc, des del respecte i la confiança. Tot i que a vegades no és gens fàcil, ja que l’educació que nosaltres tenim és una altra, intento anar incorporant mica en mica una altra mirada cap als meus fills. Intento relacionar-me amb ells des de l’amor, el respecte, la llibertat i els límits. Això per mi equival a escoltar-los posant-me a la seva alçada, , reconèixer i acceptar les seves emocions (ni que a mi no m’agradin), oferir-los-hi espais de llibertat en un entorn segur i amb els límits necessaris, no marcar-los-hi expectatives meves, buscar alternatives al càstig, mantenir-los al marge del materialisme constant i la televisió abusiva, respectar els seus processos de vida i, sobretot, confiar en que tenen un gran potencial intern i propi i que l’educació equival a permetre que mica en mica ells mateixos s’expressin tal com són i coneguin quins són els seus desitjos i necessitats, per així créixer de forma equilibrada i respectuosa amb el món. Tot això suposa un canvi de model educatiu i de paradigma brutal i, en el meu cas, passa necessàriament per un treball personal i intern no gens fàcil. Primer cal esbrinar qui som i quins són els nostres autèntics pensaments i desitjos si volem que els nostres fills siguin qui realment volen ser, i no el que s’espera d’ells o el que marca la societat, i així poder ser feliços.

Però amb el naixement del Guillem tots aquests plantejaments em van començar a trontollar. Preguntes i més preguntes m’ennuvolaven tot el que fins aleshores havia anat incorporant: podrà desenvolupar-se per si sol si no l’estimulem?, aprendrà si no l’ensenyem?, anirà superant cada etapa de desenvolupament sense que l’anem empentant?, he de forçar el seu ritme per a que vagi fent el que fan els altres nens?, he de permetre la seva forma d’expressar-se diferent si s’aparta de la “normalitat”?, tindrà capacitat per ser autoreflexiu i per prendre decisions pròpies i saber què vol i què necessita?

En el món de la discapacitat la pressió externa sobre com és la manera de fer les coses és encara més forta. Amb el Guillem totes les indicacions que hem anat rebent és que cal estimular-lo, que per si sol no aprendrà i que, per tant, li cal  una educació més dirigida. Cal aprofitar la plasticitat del cervell dels 6 primers anys de vida, i per això durant aquest període no es pot perdre el temps, s’ha d’estimular de forma precoç per tal d’afavorir les connexions neuronals.  Com podia jo qüestionar aquesta evidència científica?

A més, després d’assumir que tens un fill amb síndrome de Down, una de les llums a la qual molts ens agafem és que avui les persones amb síndrome de Down, gràcies en part a l’estimulació precoç, arriben molt lluny, fins i tot algun ha arribat a la universitat… Així doncs, un cop el Guillem es va recuperar del seu naixement precipitat i la seva malaltia inicial, ens vam posar mans a l’obra… Viatges amunt i avall a diferents teràpies d’estimulació, llibres amb diferents mètodes, i qualsevol moment era bo per practicar els exercicis recomanats… Però un dia vaig veure la meva filla Jana relacionar-se amb el seu germà també des d’aquest lloc, li parlava i li anava movent objectes com si li fes exercicis de seguiment visual. Al veure això em vaig quedar glaçada, no em va agradar, i vaig començar a sentir que això no podia ser d’aquesta manera. Des d’aquest dia vaig començar un llarg procés, en el qual encara continuo, de qüestionament de tot plegat, amb el convenciment que em vull relacionar amb el Guillem d’una altra manera. En aquest camí, la trobada aquest estiu amb una persona molt especial i crítica amb aquest model d’intervenció, arrel de la seva experiència personal amb el seu germà amb SD, m’ha marcat un abans i un després. Ella em va fer veure clar que respectar el procés individual del Guillem i estimar-lo amb respecte és, també, una gran oportunitat per al  meu propi creixement com a persona.

Tinc molts dubtes i incerteses, i sé que potser m’estic equivocant, però necessito tractar al meu fill de forma natural, sense projectar-li expectatives que, en el fons, són meves i no seves, sense forçar-lo a fer coses per a les quals ell encara no està preparat, respectant el seu ritme diferent i el seu propi procés de vida, sense estar esperant constantment resultats, i sense comparar-lo amb ningú. No veig clar que l’hagi de posar dret si ell encara no està preparat per fer-ho, ni que hagi de començar amb ell un estructurat mètode de lectura i escriptura, tampoc em convenç que hagi de fer exercicis de forma sistemàtica ni que el porti amunt i avall cercant teràpies miraculoses.

No és gens fàcil, però necessito acceptar-lo tal com és i confiar en ell, en el seu particular procés de maduració i en les seves potencialitats. Això no vol dir que no faci res, però per a mi ara és important canviar la manera com fins ara he entès i he practicat l’estimulació. En aquest sentit és on m’apropo als plantejaments de la pedagogia activa. Preparar-li espais rics en estímuls i amb múltiples materials adequats a cada etapa de desenvolupament on ell pugui triar el que li ve de gust fer, on ell pugui experimentar al seu ritme i a la seva manera. Explicar-li les coses que jo vaig fent sabent que la imitació és una gran via per a l’aprenentatge. Aprofitar els moments quotidians com el del menjar, el bany, el passeig, … per a estar amb ell amb plena presència, connectada amb ell, observant quins són els seus interessos i podent satisfer les seves necessitats. Deixar que experimenti amb elements naturals, materials no estructurats, en contacte amb la natura. Oferir un espai adequat per a que pugui moure’s en llibertat, en contacte amb el terra, amb diferents possibilitats motrius. Deixar-lo “fer” i deixar-lo “no fer”, respectant les seves pauses i el seu ritme lent. Cobrir totes les seves necessitats emocionals. No sé, són alguns exemples d’una manera de fer diferent que, penso, respecten més el procés individual de tots els nens i nenes, i també del Guillem.

Però els dubtes i les incerteses de no estar-ho fent bé encara hi són. Hi ha poques experiències conegudes en aquest sentit, i hi ha poca formació i informació al respecte. És per això que m’he proposat posar-me en contacte amb escoles i persones que hagin conviscut amb persones amb síndrome de Down a partir d’aquests plantejaments diferents, per tal de conèixer les seves experiències. Fins al moment estic rebent respostes molt interessants que vull anar compartint en aquest bloc. També aprofito per convidar a qui tingui informació o experiència al respecte a compartir-la. Bé, és un tema molt llarg, profund i trencador i m’agradaria molt poder aprofitar aquest espai per intercanviar opinions i vivències.