Ja he explicat en alguna ocasió que no porto massa bé el meu autocontol quan es tracta d’afrontar els problemes de salut del Guillem. Quan es posa malalt ho passo força malament i em costa gestionar-ho. Sóc molt patidora i, sense poder-ho controlar, sempre penso el pitjor. Crec que encara he d’aprendre a ser més optimista en aquest sentit, a no avançar aconteixements i a no patir  innecessàriament abans d’hora.

Aquesta darrera setmana m’ha posat especialment a prova. El dijous passat mentre feia un massatge al Guillem li vaig trobar unes taques que no feien bona pinta sota l’aixella. El Guillem va néixer amb síndrome mieloproliferatiu, una mena de leucèmia, en principi transitòria, que li va desaparèixer al cap de dos mesos sense requerir tractament, tan sols algunes transfusions. Des d’aleshores cada tres mesos anem al servei d’hematologia de Sant Joan de Déu a fer-li controls. El fet d’haver passat aquesta leucèmia incrementa el risc que durant els tres primers anys de vida pugui desenvolupar una leucèmia normal, per això cal anar-ho controlant. Per mi és la pitjor de les visites. M’impressiona molt la sala d’espera, al costat de l’hospital de dia d’oncologia, on van passant nens calbs o amb mocador que lluiten contra la maleïda leucèmia. I el temps d’espera, mentre no ens donen els resultats, se’m fa etern. De fet, en els darrers controls he optat per quedar-me a casa (enganxada al telèfon) i és l’Elies qui acompanya tot sol al Guillem.

Doncs bé, un dels símptomes que sempre ens avisen que hem d’observar amb atenció és l’aparició de petèquies, unes taques permanents de sang a la pell. Per això, quan vaig veure aquelles taques a l’aixella se’m van disparar totes les alarmes. Vam anar al metge i al confirmar-nos que eren petèquies, vam anar a urgències de l’hospital de Manresa per si calia fer una analítica. Allà ens van tranquil·litzar, ja que les taques eren petites i no anaven acompanyades de cap altre símptoma: febre, pèrdua de gana, cansament… Van valorar que no calia punxar-lo, però que anéssim observant l’evolució. Vam tornar a casa més tranquils, però al cap de dos dies el Guillem es va despertar amb dècimes de febre. Aviat vam veure que s’estava encostipant i, a més, les petèquies estaven desapareixent. Falsa alarma. Però ahir, mentre el vestia, vaig veure que li havien aparegut unes altres taques similars a l’espatlla. Vaig trucar ràpidament a la seva pediatra, la Dra. Zambudio, una meravellosa doctora a qui vull agrair tanta atenció, i ens va aconsellar que anéssim a fer-li l’analítica per sortir de dubtes. Vam tornar a baixar a Manresa, jo amb un nus a l’estómac considerable, el van punxar i aviat ens van informar que tot estava bé, que aquelles petèquies no estaven relacionades amb la composició de la sang.

Al llarg de tots aquests dies l’Elies ha estat ben tranquil, confiat que no passava res, en canvi pel meu cap han passat els pitjors pensaments i males prediccions. Buf! Se’m fa difícil a la pràctica poder-ho controlar per molt que ho racionalitzi positivament. El que més greu em sap és que li dec transmetre el meu malestar al Guillem, i també a la Jana i l’Oriol. Però vaja, a base de petits ensurts n’aniré aprenent… L’important ara és que el Guillem està com una rosa. Avui, per primera vegada, ha pujat esglaons gatejant! Està guapíssim, content, actiu i fent-se molt gran. O sigui que, a oblidar els nervis d’aquesta setmana i a celebrar que tot ha quedat en un petit ensurt!