Aquest va ser un dels molts missatges amb que Emilio Ruiz, assessor psicopedagògic del portal down21.org i de la Fundació Síndrome de Down de Cantàbria, ens va captivar ahir durant la conferència titulada“Habilitats socials en la persona amb la síndrome de Down”, organitzada per Familia-21 a Barcelona. Amb aquesta frase va voler reflexionar sobre la importància que tenen les projeccions que fem, “el que creiem es crea” i, aplicat als nostres fills/es amb síndrome de Down, això vol dir que com a pares i mares no hem de posar un límit a les seves possibilitats futures, hem de creure i esperar molt d’ells, però sent prudents en el plantejament d’expectatives sobre les seves potencialitats que, en molts aspectes, estan limitades.

L’Emilio Ruiz va començar la seva intervenció fent referència al fet que tenim molt a aprendre de les persones amb discapacitat. En un article que ha publicat darrerament sota el títol “tenemos tanto que aprender” diu: “Las personas con síndrome de Down nos enseñan capacidad de sorpresa ante el milagro de lo cotidiano. Nos enseñan paciencia en un mundo que rinde pleitesía a la velocidad. Nos enseñan constancia en un mundo que premia la superficialidad y la tarea rápida y poco cuidadosa. Nos enseñan tranquilidad en un mundo prisionero del reloj. Nos enseñan amor desinteresado en un mundo de intereses. Nos enseñan a vivir el ahora en un mundo preso del ayer y del mañana. Nos enseñan amor por la vida en un mundo violento y agresivo. Nos enseñan entusiasmo por lo natural en un mundo en el que todos están de vuelta de todo y se lo saben todo. Nos enseñan a estar pendientes de los sentimientos de los demás en un mundo en el que cada uno va a lo suyo. Nos enseñan a valorar los pequeños logros en un mundo en el que solamente unos pocos, los mejores, los número uno, son valorados y admirados. Nos enseñan a agradecer, en un mundo permanentemente insatisfecho.

Amb un to divertit, amè i ple de complicitats va explicar quines són les característiques psicològiques i de l’aprenentatge de les persones amb síndrome de Down. I ho va fer, trencant tòpics, sempre trencant tòpics. No hi ha dos nens amb SD iguals, per tant s’han d’evitar els tòpics i generalitzacions com els que els defineixen com “eterns nens” o “persones molt carinyoses”. Amb reflexions com aquesta va alertar-nos del perill de les etiquetes, i que un nen/a etiquetat acaba sent allò que posa a l’etiqueta. Tanmateix, va fer referència que sí hi ha un conjunt de característiques generals de la personalitat que es presenten amb freqüència en els nens i nenes amb SD, entre elles va destacar que: tenen poca iniciativa i, per tant, les seves possibilitats de joc queden reduïdes; solen tenir menys capacitat per inhibir la conducta; tenen tendència a la persistència de les conductes i resistència al canvi, la qual cosa els fa semblar més “tossuts”; acostumen a tenir poca perseverança i tendència a “escaquejar-se” de les feines; i també tenen una bona capacitat social, emocional i col•laborativa.

Seguidament va entrar a descriure les dificultats que acostumen a presentar en els diferents àmbits: el motriu, en l’atenció, la percepció i aspectes cognitius, en la memòria i en el llenguatge, donant algunes pautes i suggerències d’intervenció. En aquest sentit, vaig tornar a rebre un missatge que sempre m’ha provocat certa resistència, és el fet que “si no els hi ensenyes, ells/elles per si sols no ho poden aprendre”. És un tema molt interessant al qual hi vull aprofundir en una altra entrada, però vull pensar que els nens amb SD també poden aprendre mitjançant una educació no tant dirigida i respectant els seus ritmes evolutius. En el torn de preguntes vaig explicar aquesta inquietud i l’Emilio Ruiz em va respondre utilitzant una metàfora: és com una flor, si la tibes massa es trencarà, cal que la reguis, la mimis, la observis. Em va agradar la resposta ja que s’adiu amb el que jo penso sobre l’educació dels infants, que el que cal és acompanyar-los i no dirigir-los, ni forçar-los, ni controlar-los. Bé, és un llarg tema que deixo per un altre dia.

Respecte a la conducta i les habilitats socials, va explicar que els nens i nenes amb SD no acostumen a presentar problemes rellevants de conducta i, en general, s’incorporen amb facilitat en entorns socials normalitzats, beneficiant-se i beneficiant als seus companys de la convivència conjunta. Tanmateix, a vegades es dona una certa disminució de les funcions inhibidores del comportament, per això és necessari establir des de ben petits uns límits ben definits sobre el que poden i el que no poden fer. L’important és tractar-los de la mateixa manera que els demés, amb les mateixes exigències i els mateixos drets, sense sobreprotegir-los i deixant que s’incloguin en totes aquelles activitats que desitgin.

Una de les reflexions que més em van agradar va ser en relació a la teoria de les intel•ligències múltiples de Gardner, i la seva repercussió en el sistema educatiu. Segons aquesta teoria hi ha multiplicitat de talents o intel•ligències, és com si al nostre cervell hi hagués una sèrie d’ordinadors independents: un s’encarrega de la informació lògica i matemàtica, un altre de la informació espacial, un altre de la informació musical, la lingüística, la social i l’emocional. Però a l’escola convencional, les intel•ligències que es premien són la llengua i les matemàtiques, precisament les més vulnerables en els nens i nenes amb síndrome de Down. Aquí també s’obre un interesantíssim debat que m’apassiona sobre la necessitat de reinventar l’escola, en aquest sentit crec que els nous moviments de renovació pedagògica que defensen la pedagogia activa que acompanya els processos de vida dels infants, obre un munt de noves possibilitats per a l’educació de tots els nens i, potser especialment, per als nens amb alguna discapacitat. Tinc moltes ganes d’endinsar-me i investigar sobre com les propostes més innovadores en pedagogia poden potenciar el desenvolupament dels nens amb SD, però deixaré aquest tema també per un altre post..

També va tractar sobre l’entrenament en habilitats socials i, a la tarda, es va centrar en els germans de les persones amb síndrome de Down que, segons Emilio Ruiz, són els grans oblidats.

Va ser una conferència molt interessant, l’Emilio Ruiz em va fer riure i plorar. Al principi de tot ja ens va avisar que sortiríem d’allà transformats, havent après moltes coses, i el pronòstic es va complir, però a més de transformada vaig sortir també remoguda, més compromesa amb el món de la síndrome de Down, i amb el ferm propòsit de seguir la seva indicació final que ens encoratjava a “donar” i a “donar-nos”, “ja que tot el que dones tard o d’hora et retorna”.

(gràcies Helena per acompanyar-me! aquí et deixo una foto amb el nebodet…)