Aquest Guillem s’ha proposat fer-nos créixer de valent i aquest dilluns ens va donar un bon ensurt! A la tarda mentre érem a la piscina va començar a venir-li tos, però era molt de tant en tant i, al principi, tot i saltar les alarmes, no li vaig donar massa importància. Però al vespre vaig preferir acostar-lo al CAP a que li fessin una ullada i així poder-me quedar més tranquil·la. Després de comprovar que era un refredat de vies altes i descartar les “temudes” bronquitis vam marxar contents cap a casa. Però de mica en mica el Guillem va anar empitjorant aquella “tos de gos” i al cap d’una hora va començar a fer un soroll horrorós, com si s’ofegués i no pogués respirar. A corre cuita vam tornar al CAP i allí li van fer una nebulització amb oxigen per tal d’ajudar-lo a respirar. En un principi semblava millorar, però la dificultat respiratòria encara era evident i la doctora va decidir trucar a l’ambulància per a que ens portés a l’hospital de Manresa. Durant el viatge, el Guillem estava connectat a l’oxigen, i tot i estar molt taquicàrdic, la saturació d’oxigen a la sang s’anava mantenint. Però mica en mica les forces li anaven minvant, la saturació va anar baixant i així mateix ho feia el batec del cor. Portava molta estona amb l’ofec, estava esgotat i al final es va ensorrar. Van ser els últims deu minuts del trajecte, horrorosos, els més llargs de la meva vida… Les constants eren ja alarmants, l’ambulància anava el més ràpid que podia i jo, mentrestant, sacsejava enèrgicament al Guillem per a que es reanimés fos com fos. Ai, quin ensurt!

Finalment vam arribar corrents a l’hospital i ràpidament van posar-li un tub a la boca per tal de facilitar l’entrada d’aire i van injectar-li adrenalina i corticoides fins estabilitzar-li les constants vitals. La saturació va millorar i semblava haver superat la crisi. L’Elies i jo ja estàvem més relaxats, comentant la jugada i contents d’haver superat l’ensurt. Però cap a les dues de la matinada altrament el Guillem va començar a tenir greus dificultats per respirar. L’equip mèdic, altre cop alarmat, va començar a valorar la possibilitat de traslladar-lo a l’UCI de l’hospital Sant Joan de Déu de Barcelona per si calia entubar-lo i ajudar-lo amb la respiració artificial. Mentrestant, com a mesura prèvia, i no tan invasiva, li van fer un CIPAP per tal de facilitar-li la respiració i, efectivament, va millorar-li considerablement el distrés respiratori. En aquest moment va arribar l’ambulància medicalitzada per portar-nos a Barcelona. La primera mesura presa pel metge de l’ambulància, al veure’l millor, va ser desconnectar la màquina i deixar que l’agafés a braços (cosa que encara no havia pogut fer). No sé si va ser la meva percepció purament subjectiva, però vaig notar que el Guillem reprenia forces. De fet va ser un intercanvi, ja que ell també me’n va donar a mi. Fos com fos, anava millorant, i aviat es va descartar la necessitat d’entubament i d’anar a l’UCI. A l’arribar a Barcelona van repetir els tractaments amb corticoides i adrenalina, i ja ens van tranquil·litzar informant-nos que el Guillem estava evolucionant bé, que estava estable i que aviat ens passarien a planta per seguir el tractament i anar-lo controlant.

Sorprenentment ja tornem a estar a casa. Al matí ens han donat l’alta donada la bona evolució, i tot plegat ha quedat en un bon ensurt: una laringitis que li obstruïa l’entrada d’aire. Ara està dormint i jo, tot i que estic esgotada, he volgut resguardar-me en l’escriptura del bloc per a reconstruir els fets i, sobretot, per desfogar-me, que és el que ara mateix més necessito. Ha estat un dia i mig molt dur, amb emocions molt fortes i, al tornar a casa, m’està sortint tot el neguit passat. Crec que és important donar sortida a tots aquests sentiments, que no em quedin dins, per poder continuar amb totes les forces possibles al costat del Guillem, la Jana, l’Oriol i, com no, l’Elies.

Bona nit