Una de les qüestions que des del naixement del Guillem ens ha inquietat més és com havíem d’explicar als seus germans això de la síndrome de Down. Al néixer, la Jana i l’Oriol tenien quatre anys i mig i dos anys i mig respectivament, eren i encara són petits, però no ens sentíem còmodes sabent que no els hi estàvem explicant tot el que passava, amagant la preocupació que vivíem en aquells moments i, encara menys, pensant que a l’escola podien sentir comentaris sense saber on ubicar-los. Per això, de seguida vam demanar consell sobre com ho podíem fer, sobre com ho havien tractat altres famílies en la mateixa situació i, consultant-ho a la Mònica, la treballadora social de la Fundació Catalana Síndrome de Down (FCSD), ella ens va aconsellar que, a casa, havíem de parlar de la síndrome de Down amb la màxima naturalitat. Ens va recomanar que no calia fer una xerrada seriosa amb la Jana (l’Oriol encara és massa petit), sinó que el tema havia d’anar sortint sobre la marxa conforme ella anés demanant coses. I així ho hem anat fent. Algun cop si la Jana ens ha demanat per què anàvem tant al metge amb el Guillem li hem contestat que com que el seu germà té la SD li cal fer més visites als metges, o si ens ha preguntat per què treu la llengua doncs també li hem contestat que és a causa de la seva síndrome de Down. D’aquesta manera, pensem, es van familiaritzant amb aquest nom tan estrany, ni que no sàpiguen exactament què vol dir. Després d’algunes respostes d’aquest tipus, no sabíem què estava entenent exactament la Jana. I un dia, ens ho va aclarir. Havíem de visitar al Mario,  un nadó de Súria que també té la SD, i quan li estava explicant això a la Jana de sobte em va contestar: “mama, no hi aneu, que s’ho encomanaran..” O sigui que fins al moment el que havia captat és que el seu germà estava malalt. Aleshores li vaig explicar que el Guillem no estava malalt sinó que el fet de tenir aquesta síndrome de Down faria que aprengués les coses més a poc a poc, però que nosaltres l’ajudaríem molt. Des d’aquest dia no havia fet més preguntes fins que fa un parell de dies, mentre li explicàvem que aniríem a una casa de colònies a fer una trobada de famílies amb fills i filles amb SD, de sobte ens va dir: “però el Guillem té la síndrome de Down?” (és el primer cop que l’he sentit pronunciar aquest nom), i jo li vaig dir que sí, i que si sabia què volia dir. Al contestar-me que no, li vaig tornar a explicar que al Guillem li costaria més fer les coses i ella em va contestar que si el Marçal (el seu cosí de nou mesos a qui ella també veu que no sap fer totes les coses que fan els més grans) també tenia la síndrome de Down. Ai, vaig pensar, i ara com li explico! Amb paraules senzilles li vaig dir que en el cos totes les persones hi tenim unes cosetes petites anomenades cèl·lules, i que el Guillem ha nascut amb les cèl·lules una mica diferents, i això fa que a l’hora d’aprendre li costi més. També li vaig explicar que la majoria de bebès que neixen amb la síndrome de Down tenen uns trets físics particulars, com ara els ulls ametllats o més axinats… Amb un sospir d’alleugeriment, la Jana va respondre: “Ah, ja ho entenc, llavors l’Oriol (que té els ulls axinats com el seu pare) també té la síndrome de Down…” Ja no em vaig voler allargar gaire més, li vaig aclarir que a casa l’únic que tenia la SD era el Guillem, però que totes les persones som diferents, i que això no era tan important.

Ja anirem reprenent el tema, però crec que per a la Jana i l’Oriol, el Guillem és el Guillem, a qui volen agafar i petonejar tot el dia, creixeran amb ell, els dubtes aniran sortint per si sols i ho viuran amb normalitat. Crec que, amb el temps, tot serà molt més senzill del que ara ens pensem.