Fa un mes i mig que no trepitgem l’hospital i estem encantats de la vida. El Guillem està aprofitant aquesta remuntada per espavilar-se molt, ja que tanta habitació blanca l’havia deixat una mica desmotivat i apàtic… Ha avançat molt a nivell motriu, ara rondina si no està incorporat, fa força per seure tota l’estona (tot i que encara no s’aguanta) i des de fa tres dies que ja es dona la volta tot sol! També ha començat a mostrar més interès pels objectes, ja ho agafa tot i s’ho posa a la boca. Però la seva activitat preferida continua sent que el passegis a coll, mirar-te la cara i anar fent sorollets. Una altra qüestió important en el seu desenvolupament és que comença a mostrar més el que no li agrada. Ara ja plora una mica més, tot i que no m’agrada deixar-lo plorar i el consolo de seguida, i fa “putxeros” si l’agafa algun desconegut o el deixem sol.

Com es troba a faltar la normalitat quan no la tens! A casa tot torna a estar al seu lloc, la Jana i l’Oriol ja poden jugar amb el seu germà (tot i que al mínim símptoma d’encostipat s’han de posar la mascareta), sortim al carrer quan fa bo, i anem reprenent els hàbits quotidians. El Guillem també ha tornat a les sessions d’estimulació precoç, tot i que hem canviat de CDIAP ja que vam sol·licitar-ne un altre que està a Solsona i no ens queda tan lluny com el de Manresa.

Bé, ara només ens cal desitjar que el Guillem es vagi fent gran i que els seus pulmons resisteixin millor els atacs vírics. Encara estem esperant el resultat del tac pulmonar, però esperem que tot estigui bé i que puguem seguir gaudint de la primavera sense ensurts. Alguna cosa per dins em diu també que hem d’estar preparats per si recau, però vaja, que aquest mes i mig de tranquil·litat no ens el treu ningú!