La majoria de persones amb SD tenen una discapacitat intel•lectual de grau lleuger o moderat, a diferència de les velles descripcions en les quals s’afirmava que el retràs era sever. Aquest canvi es deu tant als programes específics d’educació i estimulació precoç com a i l’obertura i l’enriquiment ambiental general.

Com a característiques generals de la discapacitat intel•lectual es diu que:
• El seu aprenentatge és lent
• Cal ensenyar-los moltes més coses que els nens sense discapacitat aprenen per ells sols
• Cal anar pas a pas en el procés d’aprenentatge

O sigui, que la primera cosa que hem d’assumir és que al Guillem li costarà més aprendre i fer les coses i, a més, ens necessitarà més per tal que l’ajudem a aprendre.

Cada etapa del desenvolupament té les seves característiques cognitives especials. A partir de l’anàlisi del sistema nerviós de les persones amb SD s’ha comprovat que, en major o menor grau, presenten problemes relacionats amb el desenvolupament dels següents processos:
• Els mecanismes d’atenció, estat d’alerta i les actituds d’iniciativa
• L’expressió del seu temperament, conducta i sociabilitat.
• Els processos de memòria a curt i llarg termini.
• Els mecanismes de correlació, anàlisi, càlcul i pensament abstracte.
• El llenguatge expressiu.

És important tenir en compte aquestes característiques precisament per adaptar la metodologia educativa, adaptar els materials i promoure la motivació. A partir d’aquí les persones amb SD poden aprendre moltes coses i bé, bastant més del que fins ara es creia.

(extret del llibre Lectura y escritura de María Victoria Troncoso y Mercedes del Cerro)