Les bates blanques han estat les protagonistes d’aquestes darreres setmanes. El Guillem ha fet dos ingressos a l’hospital per bronquiolitis i bronquitis (de 8 i 7 dies) i ara, només 5 dies després de l’alta de dimarts passat, ha tornat a recaure. Aquest cop, de moment, l’estem passant a casa. Hem anat ja dos cops a urgències i, després de les nebulitzacions de rigor, ens han deixat marxar, pels pèls, a casa. Això sí, amb tot l’arsenal de medicaments i amb fisioteràpia respiratòria tres cops per setmana. A veure si ens en sortim sense ingrés, això ja serà tot un èxit!

Per altra banda, aquest mes hem tingut una nova tanda de visites a especialistes. Primer, l’oftalmòleg, que tampoc ens va donar massa bones notícies. Si bé, l’inici de catarates, a les quals estàvem fent seguiment, no han avançat, li han diagnosticat nistagmus. Es tracta d’un moviment involuntari dels ulls a l’hora de fixar la mirada i pot ser degut a un mal funcionament del nervi òptic. També van trobar un cert estrabisme. Però el Guillem encara és molt petit i amb la pròpia maduració dels ulls ambdues coses podrien millorar. I sinó, doncs l’any vinent ja el tenim amb les ulleretes…

També hem passat pe la consulta del neuropediatra que li va fer una ecografia cerebral i no va trobar-hi cap problema. Buf!

I la tercera visita ha estat a l’otorrino. Feia dies que m’havia agafat la paranoia que no responia prou bé als sorolls i, durant un dels ingressos a l’hospital de Manresa, vaig demanar si li podien repetir els potencials auditius. Amb l’aparell d’aquest hospital, que és per nadons acabats de néixer, el Guillem no va passar la proba de l’oïda dreta, així que, tot i no ser del tot fiable, ens van derivar a l’otorrino de Barcelona. Però finalment tot ha acabat sent la meva paranoia ja que, de moment, el Guillem hi sent perfectament, una altra cosa és que li avorreixin els “rotllos” que li faig i no m’escolti!

I amb el que queda de mes, tenim pendents la visita a hematologia, amb el pneumòleg i amb la neonatòloga. Sense deixar-me l’homeòpata, a veure si ens resol el tema de les bronquitis amb medicina alternativa. Complert, oi? La veritat és que el tema mèdic m’està costant de portar. Aquestes setmanes hem tingut moments una mica fluixos, desbordats per tot el trasbals familiar que suposa cada ingrés hospitalari. A més, mentre li fan probes o esperem resultats, em poso molt nerviosa i ho passo especialment malament. M’hi hauré d’anar acostumant. Ja tenim ganes de poder fer vida normal. Sortir tots cinc junts al carrer, fer excursions, estar amb altres nens i nenes, en fi, anar fent la nostra normalitat sense estar patint tant per la salut del Guillem. Em sembla que per ara el que ens toca és tenir paciència. I qualsevol nit pot sortir el sol.