En el procés d’acceptació de la SD del Guillem un dels moments importants va ser quan vam anar a la Fundació Catalana de la Síndrome de Down de Barcelona. Jo necessitava conèixer, observar i parlar amb persones amb SD. Era com un pas que havia de fer per posar cara i ulls a tot el que havia llegit i m’havien explicat. Tenia una necessitat real de trobar-me cara a cara amb infants, adolescents o adults amb la SD, fins i tot quan en veia algun a l’hospital o al carrer m’hi acostava dissimuladament per mirar i escoltar. En el moment que et diuen que el teu fill té la SD t’envaeixen un munt d’imatges negatives, fruit bàsicament del desconeixement i, en aquell moment, jo necessitava esvair aquestes imatges, i donar un pas més en la normalització dels peculiars trets que poden tenir les persones amb SD.

Doncs bé, amb un considerable nus a l’estómac, vam arribar a la FCSD. Amb cara d’”astorada” i carregant el maxicossi on dormia el Guillem vaig arribar fins a la recepció, on s’esperaven algunes mares. Aviat dues de les dones que hi havia se’m van acostar, em van parlar i amb una gran empatia van fer que el meu gel interior s’anés desfent. Em va sorprendre molt l’orgull amb que parlaven de les seves filles, la manera de transmetre-m’ho i, no sé, la lucidesa i escalfor que tenien les seves paraules. Fins i tot, em van convidar a casa seva per a poder seguir parlant (per cert, una visita que encara tinc pendent, et trucaré Glòria).

Al cap d’una estona, després que arribés l’Elies, ens va rebre la Mònica, la treballadora social de la fundació. Teníem una cita concertada amb ella, i després de deixar-nos un temps per parlar i situar-nos en aquell espai que per a nosaltres era molt nou, ens va convidar amb un somriure còmplice a passar al seu despatx. Una tauleta rodona, dues cadires que ens esperaven i, el que més em va cridar l’atenció, un paquet de mocadors de paper al mig de la taula. Allò era una invitació en tota regla per a que ens desfoguéssim i deixéssim anar el plor. (oi, Mònica?). Així doncs, com a persona educada que sóc, i per no fer un lleig a la invitació, em vaig deixar anar i vaig plorar com feia dies que no plorava.

Després de parlar i preguntar molt, la Mònica, sabent de la nostra necessitat de conèixer persones amb la SD, ens va presentar una parella, l’Andy i la Mònica del programa “me’n vaig de casa”. Jo, sincerament, vaig tenir una sensació estranya, estava entre incòmoda i violentada. No vaig saber massa què dir i, quan van sortir, vaig tornar a plorar amb ganes. Llavors, en aquell moment, van entrar les dues mares amb les que havia parlat abans, amb les seves dues filles, l’Alba i la Carla, que volien conèixer el Guillem. Va ser un moment molt especial, de cop vaig sentir aquelles dues nenes molt properes i em van despertar un munt de sentiments positius.

Amb tota aquesta remoguda de sentiments, després vam anar a una de les trobades que fan el grup de famílies amb nens i nenes de 0 a 2 anys i mig. Aquell dia van venir dues mares i un pare amb nens i nenes més grans per explicar-nos i compartir la seva experiència. També vam conèixer moltes altres famílies i els seus petits i petites que corrien per allà. De fet, demà tornem a tenir una trobada amb aquest grup de famílies, o sigui que ja explicaré més extensament sobre aquesta iniciativa de la FCSD, un espai que, estic segura, ens serà molt profitós.

Després de tanta lletra, una foto recent amb la iaia Lourdes: